Les Arrels del Coneixement
Aproximar-se a conèixer el món físic no resulta una tasca senzilla. Les diferents societats humanes han sabut construir col·lectivament diferents sistemes per a la producció de coneixement. Entre tots aquests, segurament, allò que actualment coneguem com a ciència siga la millor i més perfeccionada ferramenta que tenim a l’abast. No obstant això, aquesta no és l’única ni es tracta d’una metodologia apareguda de cop i volta com si fos una revelació nascuda a les ments més sàvies. El naixement de la ciència moderna és un procés hereu de les obres de l’antiguitat i del llegat medieval, en termes lingüístics, conceptuals i teòrics. L’aplicació d’aquestes diferents formes de coneixement disponible a cada societat i moment històric han configurat els nostres pobles i ciutats.
Els papirs egipcis i les tauletes cuneïformes de Mesopotàmia ens donen una evidència palpable de com la producció de coneixement està estretament lligada a les ciutats des del seu naixement. A ciutats com València encara trobem elements per poder resseguir l’empremta de com es posa al servei de la societat aquest saber aplicat. Durant el recorregut proposat podrem enumerar les contribucions realitzades per les diferents societats –romana, musulmana i cristiana– que han habitat la ciutat durant l’antiguitat i l’edat mitjana fins a l’arribada dels plantejaments d’allò que hui en dia entenem com a ciència.
“A les visions monocromàtiques del món, la ciència apareix separada, com si es tractara d’un tipus únic d’activitat intel·lectual contenidora d’una veritat inapel·lable. Tanmateix, allò que entenem com a fet científic no depén únicament del món natural, sinó també de qui fa la recerca –i d’on i quan”
Patricia Fara
“Hem d’anomenar ‘cultura’ tot allò que no és ‘natura’”
Joan Fuster
Modernitat i Controvèrsies
Sovint trobem explicacions que presenten l’activitat científica com un procés homogeni d’acumulació i progrés. Amb l’arribada de la concepció moderna de ciència s’accentuen els conflictes produïts al si i al volant d’aquesta activitat. Aquest procés, en canvi, no és homogeni ni tampoc implica per se avenços socials. És conegut com la ciència i les seues aplicacions han provocat efectes negatius com l’augment de la pol·lució, l’amenaça de les armes nuclears, etc. Aquestes mateixes qüestions es veuen reflectides als conflictes en el si mateix de la comunitat científica, especialment en els assumptes amb un significació política important. Fer ciència és un procés social i polític pel que tant les seues causes com conseqüències no es poden deslligar del context on són produïdes.
Durant el trajecte s’explicaran controvèrsies relacionades directament amb el procés de producció de coneixement −com el reconeixement de l’autoria, la separació entre disciplines humanístiques i científiques o la definició de criteris ètics− i d’altres controvèrsies socials que impliquen directament l’activitat científica −com l’esgotament de recursos associat al desenvolupament industrial o el compromís polític de destacats representants de la comunitat científica.
Medicina i Epidèmies
La dicotomia entre salut i malaltia és una manera d’explicar l’assistència sanitària a les nostres societats. Els diferents sistemes mèdics presents a cada societat han evolucionat de la mà de les malalties que s’ha sofert a cada moment històric. Preservar la salut i guarir les malalties són tasques essencials entre les feines reproductives de la comunitat. Més enllà de la medicina dels llibres acadèmics també cal tindre en compte la resta d’espais on s’atenia a la població.
Durant la ruta es contraposaran salut i malaltia en el context de la ciutat. Escalada al tamany de la ciutat de València, aquesta dicotomia es pot escenificar als esforços realitzats per a combatre les grans epidèmies que l’han colpejada al llarg de la seua història. Front a episodis temibles com la pesta, la còlera o la grip de 1918 sorgeixen respostes que van des del galenisme medieval fins a la producció de vacunes. Comptat i debatut, un recorregut al voltant de les formes d’assistència sanitària.
“La medicina és l’art de conservar la salut i
Ibn Sina
eventualment de curar la malaltia ocorreguda en el cos”
“Cap societat, cap ésser viu, perdura sense aigua. Totes les grans civilitzacions van nàixer a la vora de rius o grans llacs. La major o menor disponibilitat d’aigua ha modelat cultures”
Yayo Herrero
Aigua de València
La conformació de la ciutat de València i el paisatge que l’envolta es troba fonamentalment determinada per la gestió del principal recurs que l’abasteix: l’aigua del riu Túria. La ciutat és com és per com ha sigut la seua relació amb l’aigua, com també ocorre amb la cultura generada al seu voltant. Des dels primers assentaments per a la fundació de la ciutat romana de Valentia – al que era una illa fluvial al bell mig del riu –, el destí de la ciutat i el seu entorn han anat de la mà de l’acció humana per aprofitar aquest recurs.
Durant el trajecte proposat s’observarà com l’aigua ha servit per als usos públics com la higiene –personal i urbana– o un mitjà per portar les mercaderies fins la ciutat i també per a saciar la set dels habitants. Però fonamentalment ha estat l’element fonamental per convertir aquest territori d’aiguamoll en una horta productiva que ha servit per sostindre el creixement de la població.
València en Guerra
Sovint s’esgrimeix l’argument que les guerres han sigut un factor que ha catalitzat els descobriments científics. Entre els exemples clàssics trobem el desenvolupament nuclear i aeronàutic que es va donar a partir de la segona guerra mundial, al recer del clima de “guerra freda”. No és l’objectiu d’aquesta ruta refutar aquesta concepció, però si abordar dita relació des d’una altra perspectiva. Al prendre un punt de vista local, costa de percebre aquest efecte catalitzador de les conteses militars. Les guerres porten aparellades una gran quantitat de destrucció material humana. Aquestes pèrdues desgasten les relacions socials i acaben amb les institucions que sostenen la recerca de coneixement.
A València trobem una sèrie de casos on els sotracs provocats per una guerra acaben en la producció de coneixement prèvia. Al llarg del recorregut descobrirem com, a l’època antiga, la guerra de Sertori va suposar la total destrucció i abandonament de la ciutat de Valentia i el coneixement que es produïa. A l’edat mitjana no només les guerres sinó també la persecució cap a determinades confessions religioses van portar a un pèrdua de sabers considerable. També assistirem a com, durant la contemporània guerra civil i el posterior franquisme desapareix les polítiques de renovació de les institucions científiques que havien fonamentat el període conegut com l’ “edat d’argent de la ciència espanyola”.
“Maleïdes les guerres i aquell qui les va fer”
Ovidi Montllor
“Volem reconstruir la història de la ciència tenint en compte el saber i l’autoritat científica de les dones, perquè la història és l’instrument més poderós per legitimar la situació actual i també ho és per a defensar la legitimitat dels canvis”
Núria Solsona
Ciència per valencianes
El paper de les dones en la producció de coneixement ha estat massa sovint menystingut, qüestionat i fins i tot negat al relat històric general. Aquesta situació, en part, està sent capgirada pel treball dedicat de historiadores i historiadors mitjançant la recuperació dels personatges femenins i també amb la posada en valor dels àmbits on les dones realitzaven pràctiques mèdiques i activitats científiques. Espais als quals els estudis historiogràfics no han prestat una atenció suficient. L’objectiu en aquesta ruta no és només refer el greuge cap a les dones en el relat dels sabers sinó també completar aquest, posant llum a les àrees menys il·luminades i obtenint així una visió més completa de la historia de la ciència pròpia.
Aterrant aquesta qüestió a la ciutat de València, es podran identificar autores femenines amb contribucions destacades a la societat del seu moment històric així com espais socials on dones anònimes realitzaven tasques relacionades amb l’atenció mèdica i la creació o transmissió de coneixements. Han sigut seleccionats una sèrie d’exemples que il·lustren parcialment les pràctiques realitzades a diferents èpoques i trauen a la llum les aportacions recollides. L’assistència mèdica i les cures tenen una presència destacada.
Col·leccionisme i Exposicions
De museu a museu, aquest particular itinerari connecta les exposicions Ciència i Societat –situada al Palau de Cerveró– i Medicina i Societat –situada a la Facultat de Medicina– del museu de l’Institut Interuniversitari López Piñero. L’activitat es pot complementar amb sendes visites, guiades o no, a aquestes exposicions. La finalitat és realitzar una immersió completa en el bo i millor del patrimoni científic de la Universitat de València i de la pròpia ciutat.
El col·leccionisme i la classificació d’espècimens, objectes i documents ha estat una part fonamental en el desenvolupament de la pràctica científica. Aquesta cultura recol·lectora dels elements del mon que ens envolta ha suposat l’arrel material sobre la que s’han construït diferents maneres de produir i comunicar coneixement. Durant el recorregut es transitarà per elements de cultura material que ens evoquen alguns dels espais on s’han acumulat històricament aquestes fonts de saber.
“El patrimoni científic és el llegat compartit de la comunitat científica o, en altres paraules, allò que la comunitat científica entén com a representatiu de la seua identitat i paga la pena transmetre-ho a la pròxima generació de científics i al públic en general”
Marta Lourenço & Lydia Wilson